11 de nov. 2018
11 de febr. 2018
L’evasió
Manuel Cuyàs, El Punt/Avui, 9 de febrer de 2018
Els llibres més pròpiament d’evasió que tinc a casa són els de la col·lecció de “lladres i serenos” La Cua de Palla. Tinc tots els que van sortir mentre Manuel de Pedrolo la va dirigir, i pinten una franja groga molt bonica en la meva, diguem-ne, biblioteca. Entre el pare i jo en vam comprar uns quants a mesura que s’anaven publicant i més tard un parent que va haver de buidar la casa em va ajudar a completar-los. La col·lecció es va interrompre perquè va acabar sent un negoci ruïnós per a Edicions 62. Anys més tard, mort Pedrolo, es va reprendre, però em vaig abstenir de ser-ne client. L’“evasió” en aquell moment em venia a contrapel o tenia altres “evasions”. Ara he tornat a agafar els antics llibres de La Cua de Palla. Alguns els tenia presents; d’altres no els recordava; uns altres potser no els havia llegit. Pedrolo, que deia que ell vivia com si Catalunya fos independent, va fundar La Cua de Palla per “normalitzar” la producció editorial en català. Dashiell Hammet, John Le Carré, George Simenon o Patricia Highsmith també podien expressar-se en l’idioma de Fabra. Fabra i Pedrolo són motiu de commemoracions, aquest 2018.
Fa uns dies Valèria Gaillard entrevistava en aquest diari Albert Jané, lingüista, antic director de Cavall Fort i traductor genial dels Barrufets. Dedicava paraules poc amables a les traduccions de La Cua de Palla. No és nou, altres les han lamentades: l’ús del “vós” entre els delinqüents i els policies, la insistència en el “llur”, les paraules cultes per referir-se a les coses més quotidianes, la conjugació verbal que no fa servir ningú... Sembla que en comptes de traduir Le Carré tradueixin Tolstoi. Tot això és cert i fa que els llibres perdin autenticitat, però la veritat és que un cop entro en la convenció tant me fa. Tinc, també per casa, una traducció de llavors de Tendra és la nit de Francis Scott Fitzgerald. No s’entén res, ja des del primer paràgraf. Els llibres de La Cua de Palla s’entenen de dalt a baix perquè els traductors dominaven l’idioma original. Potser massa i tot. També tinc la traducció recent d’un Maigret en castellà. A mig llibre es nota que el traductor ha caigut en la trampa de l’aparent senzillesa del francès de Simenon: atrapat en les dobles negacions, arriba a explicar el contrari de l’original. A La Cua de Palla això no passa mai.
Però la pregunta que em faig és: per què reincideixo en els llibres de La Cua de Palla, que durant anys només han servit per fer bonic a la meva llibreria? Quan els adquiria, als anys seixanta i setanta, em feien “evadir” de les incomoditats del franquisme. Llegir-los ara, quan la Catalunya independent de Pedrolo, i la nostra, rep bastonades per tots cantons i cada dia ens ofereix un disgust, em porta a conclusions funestes.
1 de febr. 2018
10 de des. 2017
Noir in Catalan : La Cua de Palla Series
International Crime Fiction Research Group, 8 december 2017
With thanks to Stewart King
Starting in Barcelona in 1963 and directed by author and translator Manuel de Pedrolo (1918-1990), La Cua de Palla (meaning The Tail of Straw, i.e the guilty one) is the first series of Crime fiction translated into Catalan. Published by Edicions 62 a publisher whose activity had been launched on Sant Jordi’s day (i.e World Book Day) the previous year, it has proven successful in instrumentalising the mass market appeal of Crime Fiction in order to promote a linguistic agenda. It translated the best and most popular Crime novels published in America, but also in England, in France (with representative authors such as Véry, Kassak, Japrisot, Stewart, and of course Simenon) or elsewhere (such as novels by Swiss author Dürrenmatt). In doing so, it effectively created a thrilling collection of books in Catalan, encouraging reading in that language. Whatever the political content of the books translated ( the series comprises many classical detection novels as well as noir novels) the series had a counter-cultural impact under the Franco Dictatorship, as a defense and an illustration of the Catalan Language.
Georges Simenon. L’home de Londres. Traducció de Carme Vilaginés. Barcelona, La Cua de Palla; 52, 1967
Further reading
Dídac Pujol, A Catalan series of crime fiction: ‘La Cua de Palla’ and its sequels (1963-2009), Journal of Catalan Studies, 2011, 173-199
Jordi Jané-Lligé, La llengua literària en les traduccions de “La Cua de Palla” (1963-1970). A la recerca d’un model d’anàlisi, Treballs de la Societat Catalana de Llengua i Literatura, 13, 2017
27 de nov. 2017
20 de nov. 2017
18 d’oct. 2017
La llengua literària en les traduccions de "La Cua de Palla" (1963-1970). A la recerca d'un model d'anàlisi
Jordi Jané-Lligé, Treballs de la Societat Catalana de Llengua i Literatura, 13 (2017)
7 d’oct. 2017
16 de febr. 2016
La Cua de Palla no falla
Jaume Vicens, dBalears, 16 de febrer de 2016
Doncs sí, finalment La Cua de Palla va fer fallida; com passa sempre en aquests casos, per causes alienes, per mor de la voracitat empresarial, ara compartida entre la Caixa i el Grup Planeta. Encara que els hagi estat impossible accedir al fons documental d’Edicions 62 –editorial absorbida l’any 2006 pel Grup Planeta-, Déu n’hi do de l’assaig que han publicat Jordi Canal i Àlex Martín sobre la mítica col·lecció literària La Cua de Palla.
Ens referim al llibre titulat la cua de palla: retrat en groc i negre que han escrit Canal i Martín i que ja fa un parell d’anys va publicar l’editorial ALREVÉS. Han escrit ni més ni manco que la història –segur que parcial per mor de l’avarícia del Grup Planeta- de la col·lecció de gènere criminal més important que s’ha editat mai a Espanya. Tal com afirmen els propis autors, una col·lecció de culte equiparable a les grans col·leccions del món, com la Série Noire de Guillamard a França, Il Giallo de Montadori a Itàlia o El Séptimo Círculo d’Emecé a Argentina.
La dedicatòria que han triat els autors –Als qui tenen la cua de palla- ja és prou significativa del sentit crític que incorporen al contingut del llibre, sobretot a partir de la trajectòria que va agafar l’editorial l’any 2005. Per això el relat que titulen La Nova Cua de Palla: assassinat d’una col·lecciódóna una bona passada a la deriva d’aquells anys, corol·lari acabat com la processó de sa moixeta.
El volum que comentam –editat amb molt de gust, continuador del disseny tan característic que han tengut les cobertes de la col·lecció- conta els orígens del gènere –novel·la policíaca o novel·la negra?- des dels anys seixanta fins a l’actualitat. La primera època sota la direcció de Manuel de Pedrolo (1963-1970); la importància que per a la col·lecció va tenir l’escriptor Jaume Fuster durant els anys 1981-1985 i la tria que va fer Josep Maria Castellet perquè Xavier Coma la dirigís des de l’any 1985 fins a 1996.
Altres apartats del llibre fan esment a la importància que va tenir la selecció de bons traductors des d’un primer moment, molts d’ells eren també escriptors i el resultat de la seva feina es va mantenir durant bona part de les successives edicions, en el decurs del pas dels anys. Feim esment a les traduccions de Maria Aurèlia Capmany, Ramon Folch i Camarasa, Josep Vallverdú, Rafael Tasis, Maurici Serrahima o Joan Oliver, entre altres. Traduccions que avui en dia no han estat superades; és bo de fer comparar-les amb les traduccions que es fan avui en dia.
Altres aportacions del llibre fan coneixedores les vicissituds que va haver de passar La Cua de Pallaen tombar el segle. També la gran època de Jordi Fornas, dissenyador de les celebrades cobertes que lluïen les novel·les i encara fan esment a les adaptacions cinematogràfiques, per exemple la de la novel·la Joc Brut de Pedrolo. El relat d’aquest apartat és deliciós perquè conta les aventures i desventures que van haver de passar Pedrolo, els guionistes que adaptaren el llibre i el director, Juan Antonio Bardem, fins que el film va ser estrenat; també les quinòcies amb el duet que formaven l’artista Marisol i el ballarí Antonio Gades.
El llibre, prou voluminós, acaba amb un complet apèndix d’autors publicats, una cronologia d’edicions, filmografia i també un catàleg que inclou una interessantíssima reproducció d’il·lustracions i cartells publicitaris, editat en paper setinat. Es tracta d’una tria de les cobertes més celebrades d’aquesta mítica col·lecció de novel·la negra. Cada apartat del llibre és tan ric en informació que proporciona material suficient per escriure articles específics.
En definitiva, comentam un treball de referència, un assaig imprescindible perquè el lector pugui fer el seu propi proveïment de catalogació informativa, gràcies al fet que els autors l’han posat a disposició dels aficionats. A banda, una altra aportació valuosa és l’anecdotari que ens han presentat. Ens conten, per exemple, quins eren els criteris de seleccions d’autors, segons el gust que tenien en Pedrolo, en Jaume Fuster o en Xavier Coma. També quins eren els escriptors de novel·la negra de referència els anys cinquanta a Catalunya, o la novel·la que va triar Pedrolo en haver d’estrenar la col·lecció, l’autor i els motius.
Més informació anecdòtica sobre els fundadors d’Edicions 62 l’any 1963. Les trifulgues que va haver de passar Pedrolo amb la censura franquista. Els autors també conten quins varen ser els dos únics llibres d’autor català que va publicar La Cua de Palla; quin va ser el primer llibre que va editarEdicions 62; els motius que feien que durant els anys 60 a Catalunya es llegís George Simenon i a Espanya, en canvi, Agatha Christie; quines varen ser les novel·les denominades negres que varen provocar l’eclosió del gènere, a Catalunya i a Espanya, els anys 80; qui va ser l’autor del lema El Barça és més que un club i quina relació va tenir aquesta feta amb La Cua de Palla. Aquestes anècdotes són poques, en conten moltes més, perquè ja ho hem dit: el llibre és una allau d’informació amuntegada ordenadament i posada a la disposició dels bons aficionats al gènere.
29 de gen. 2016
"Entre paraules", amb Ramon Solsona: "novel·la negra"
Catalunya Ràdio, Entre paraules, 28 de gener de 2016
1 d’oct. 2015
14 de març 2015
el número 8 de la cua de palla
de casa al club, 13 de març de 2015
«Tots els gèneres literaris revelen, quan hi és, la passió que domina un autor, i la novel·la policíaca no n'és pas una excepció. Fins i tot és lícit d'esperar, si la passió és gran i el talent de l'apassionat fora de sèrie, que la novel·la policíaca trenqui motlles i esdevingui alguna cosa d'estil estentòriament personal, sàviament heterodoxa, delícia dels lectors habituals del gènere i dels que no ho són. Així s'esdevé, per exemple, amb els "entreteniments" de Graham Green, l'anglès enderiat amb els problemes de la Gràcia, i ara amb Friedrich Dürrenmatt, el suís colpit per la passió de reportar "la riquesa i multiplicitat del món" —sota la perspectiva valorant, no ho oblideu, del pontífex Heidegger—. "El món, i amb ell l'escenari en què se'ns presenta", escriví una vegada Dürrenmatt, "em sembla com un monstre, com un enigma del desastre". Si en el seu teatre aquesta valoració el mena a crear-se un estil inventiu de situacions d'absurd —i deixem a part les qüestions de tècnica teatral— que aspiren a emmirallar, caricaturitzant-la, la varietat inexplicable de la vida, enLa promesa, novel·la policíaca atípica, es resol en una cabriola genial, a l'hora de servir la descoberta de l'assassí, des del context de la qual es combaten —i no hi falta el "doble" de l'autor que ho justifiqui teòricament— els convencionalismes moralitzants i racionalistes o simplement arbitraris dels clàssics del gènere. Que la jugada de l'autor no atempti contra l'interès específic d'aquesta mena de narracions, i que la seva "passió", inevitablement deformant, no solament enriqueixi amb una nova emoció la història presentada, ans la faci, aquesta vegada, més plausible, creiem que és el millor elogi que podem tributar a aquesta petita obra mestra, la incorporació de la qual a les nostres lletres ens sembla un rotund encert de la col·lecció "La cua de palla".
La traducció, a càrrec d'Artur Quintana, manté sempre la correcció i la dignitat desitjables. Afegim, a simple títol informatiu, que aquesta novel·la, mutilada d'allò que constitueix el seu mèrit més original, fou filmada, anys enrera, per Vadja: se'n deia El cebo».
Albert Badia. «La promesa». Serra d'or, núm. 10, octubre 1964. P. 54.
31 de des. 2014
Disseny Gràfic. Jordi Fornas i la Cua de Palla
Roser Domínguez, Metrópolis, 2014
Pintor, fotògraf i dissenyador gràfic, Jordi Fornas i Martínez (1927-2011) serà sempre recordat per les cobertes d'aquella mítica col·lecció, d'Edicions 62, que fou "la cua de palla". En el seu disseny creava un joc visual d'estil gairebé pop, on estrips de fotografies cremades en blanc i negre, ambientades en una època diferent a la de la novel·la, i tenyides d'un groc més espès que la sang, constituïen el fons perfecte per una tipografia senzilla i gruixuda, en negre i en minúscula.
Els colors eren un homenatge a les sèries de novel·la negra publicades a Europa: I libri gialli de Mondadori (1929) a Itàlia i la Série Noire de Gallimard, a França (dirigida per Marcel Duhamel des de 1945 i fins a la seva mort al 1977).
El logotip, una cua de palla a mig fer.
El resultat, quelcom modern i representatiu d'una nova industria cultural catalana que emergia amb connotacions de protesta i reivindicació nacional. Són els anys de la "gauche divine" a Barcelona, del naixament de noves editorials (Edicions 62 al 1962 i Barral, Tusquets iAnagrama al 1969) i dels segells discogràfics de "la nova cançó" (apareguda a finals dels cinquanta) Edigsa (1961-1983) i Concèntric (1965-1978).
"Una novella col·lecció, la primera del seu gènere en llengua catalana, comença la seva esperançada trajectòria. Se’n diu La Cua de Palla, nom que ens ha semblat escaient perquè tots els criminals la hi tenen; sempre acaben per cremar-los-la. De vegades costa una mica, però això és convenient, si més no, entre les cobertes d’un llibre, car altrament no hi hauria història."
"El groc i el negre els vaig triar perquè són dos colors que fan un contrast molt violent, que es veuen molt, perquè una coberta no deixa de ser un disseny publicitari, ha de cridar l'atenció i fer vendre el llibre"
_ Jordi Fornas
"Ara ja és generalment reconegut que la novel·la que anomenem de "lladres i serenos" no és un subproducte literari, sinó una modalitat que les històries de la literatura no poden passar per alt, com avui s'ocupen ben seriosament dels llibres de cavalleries que la narració detectivesca ha vingut a substituir".
La història de la col·lecció comprèn dues etapes importants: la de la seva creació (1963-1970), amb Manuel de Pedrolo (1918-1990) al capdavant, i la de la seva recuperació i més èxit (1981-1996), amb Javier Coma en la direcció a partir de 1985.
Per Pedrolo l'important era crear un català viu i proper, que arribés al gran públic i contribuís a la normalització lingüística. Autors de les lletres catalanes com Ramon Folch i Camarasa, Maria Aurèlia Capmany, Joan Oliver, Ramon Tasis, Joaquim Carbó o el mateix Pedrolo traduïren les obres de Sébastien Japrisot, Ira Levin, Ross Macdonald, Patricia Highsmith, Dashiell Hammett, John LeCarré, Raymond Chandler o el preferit, Georges Simenon. Tanmateix, els problemes amb la censura i dins de la mateixa editorial, la manca de tradició en el genère i l'escàs hàbit de lectura en català contribuïren al tancament de la publicació després de 71 títols (dos dels quals escrits pel mateix Pedrolo: Joc Brut, 1965 i Mossegar-se la cua, 1968 ).
Quan Javier Coma es fa càrrec de la col·leció, al 1985, la conjuntura cultural i política del pais és molt diferent.
Editorials com Alianza, a finals dels seixanta, i Bruguera, a mitjans dels setanta, havien creat les seves col·leccions de novel·la negra en castellà; Jaume Fuster publicava, al 1972, De mica en mica s'omple la pica i Vázquez Montalban, Tatuaje al 1974; amb la mort de Franco al 1975 acabaven trenta-sis anys de dictadura i l'11 de setembre de 1983 Televisió de Catalunya (TV3) feia la seva primera emissió.
Per Javier Coma, la prioritat era molt clara, publicar autors nord-americans de l'època clàssica. En total van ser 164 títols (115 sota la direcció de Coma) alguns rescatats de la col·lecció original i molts que no s'havien traduït abans, ni en català ni en castellà. També es publicaren tres assajos escrits pel mateix Coma: Diccionari de la novel·la negra nord-americana, Diccionari del cinema negre i Temes i autors de la novel·la negra: de la Série Noire a la Cua de Palla.
Entre 1996 i 2009, es succeïren diversos intents de reedició de la col·lecció, que no van ser gaire afortunats:
El Cangur-Cua de Palla (1996-1997) | La nova Cua de Palla (2006) | labutxaca-la Cua de Palla (2009).
ENLLAÇOS
- la cua de palla: retrat en groc i negre, de Jordi Canal i Artigas i Àlex Martín Escribà, Alrevés 2011
- El discreto encanto de la subversión, Alberto Villamandos , Laetoli 2011
- A catalan series of crime fiction: "la cua de palla " and its sequels (1963-2009) de Dídac Pujol, dins del Journal of Catalan Studies 2011
- Pedrolo i la cua de palla, Joan Fontcuberta
- el bloc que la Biblioteca La Bòbila de l'Hospitalet (especialitzada en novel·la negra) li ha dedicat a la col·lecció
- catàleg online, amb totes les cobertes
- canal de youtube de la cuadepalla
- la relació de títols de la Cua de Palla, aquí i la de les Seleccions de la Cua de palla, aquí
- fundació Pedrolo
- bloc de Jordi Fornas
ENTRADES RELACIONADES
8 de nov. 2014
La Cua de Palla a Ràdio Barcelona
Ràdio Barcelona, Fes que sembli un llibre, 8 de novembre de 2014
Josep Maria Martí fa un homenatge a la novel·la negra en català i, en particular, a la col·lecció 'La cua de palla'
9 de maig 2014
¡”La Cua de Palla" y la novela negra!
Mucho + que un libro, 9 de mayo de 2014
Fue la primera colección de novela negra en catalán. La mítica Cua de Palla inició su aventura en 1963, dirigida por Manuel de Pedrolo (1918-1990) con un objetivo claro: ampliar la base de lectores en lengua catalana facilitando a los aficionados al género negro la lectura en catalán de las obras de sus autores preferidos.
Sin embargo, en 1970, con 71 títulos publicados, La Cua de Palla se vio obligada a echar el cierre debido a su inviabilidad comercial. La iniciativa, avanzada a su tiempo, se enfrentó a una serie de circunstancias adversas que no logró superar. Entre estas destacaremos los problemas con la censura franquista y la falta de tradición de lectura en catalán.
Pero no todo fue mal. Muchos apasionados seguidores de la novela negra y policíaca reconocen a La Cua de Palla como la colección que despertó su afición al género negro. En siete años se publicaron 71 títulos en catalán de autores clásicos tan reconocidos como Georges Simenon, Dashiell Hammett, Raymond Chandler, John Le Carré o Chester Himes. El propio Manuel de Pedrolo publicaría aquí dos novelas negras: Joc Brut (1965) y Mossegar-se la cua (1968).
Joc brut, considerada una de las mejores novelas negras catalanas, fue escrita por Manuel de Pedrolo en nueve días. La novela nos cuenta la historia de Xavier, un joven seductor y ambicioso, que comete un asesinato a instancias de Juna, una mujer de la que se enamora perdidamente y que le abandonará. El relato, escrito en primera persona por el asesino-víctima, se estructura en cuatro capítulos: “El projecte”, “Els fets”, “La recerca” y “Les explicacions”, y gira en torno al engaño, la traición y la avaricia que domina amplios sectores de la sociedad.
La azarosa historia de La Cua de Palla, que es también la de los últimos cincuenta años del mundo editorial en el contexto de la novela negra y policíaca, ha sido analizada en el libro La Cua de Palla: retrat en groc i negre. La obra, escrita por Jordi Canal y Álex Martin Escribà y publicada por editorial Alrevès, se revela de lectura imprescindible para todos los aficionados a la Historia y seguidores de la literatura negrocriminal en lengua catalana.
7 de nov. 2013
La Cua de Palla
Biblioblog, 7 de novembre de 2013
L’any 1963, Edicions 62 va treure al mercat la primera col·lecció en català de llibres de lladres i serenos, dirigida per Manuel de Pedrolo.
Segur tots els aficionats al gènere negre recordem La Cua de Palla, la col·lecció de novel·la negra més important de Catalunya. Doncs ara la podeu retrobar a la Biblioteca Joan Oliva.
L’any 1963, Edicions 62 va treure al mercat la primera col·lecció en català de llibres de lladres i serenos, dirigida per Manuel de Pedrolo.
Els objectius eren clars: facilitar als lectors catalans literatura que només havien llegit en castellà; publicar autors nord-americans i europeus que no havien estat traduïts al català i ampliar la lectura en català.
El primer volum conté un pròleg que és una declaració de principis i d’intencions. No va signat, però l’estil és tan pedrolià que no hi ha dubte de la seva autoria:
“Una novella col·lecció, la primera del seu gènere en llengua catalana, comença la seva esperançada trajectòria. Se’n diu La Cua de Palla, nom que ens ha semblat escaient perquè tots els criminals la hi tenen; sempre acaben per cremar-los-la. De vegades costa una mica, però això és convenient, si més no, entre les cobertes d’un llibre, car altrament no hi hauria història”.
El nom, triat pel mateix Pedrolo, prové de la dita popular “tenir la cua de palla”, que en algunes contrades es completa amb aquesta altra: “Qui té la cua de palla, aviat se l’encén”, fent referència a qui és “fàcilment irritable o se sent fàcilment al·ludit”.
Suposadament, la dita té l’origen en uns versos del trobador Arnau d’Erill (segle XV): “Tu vas fugent, no ausas fer batalla: por has de foch, la coa tens de palla”.
Durant la seva primera etapa es van publicar 71 títols, amb la coberta dissenyada per Jordi Fornas, que va explicar: “El groc i el negre els vaig triar perquè són dos colors que fan un contrast molt violent, que es veuen molt, perquè una coberta no deixa de ser un disseny publicitari, ha de cridar l’atenció i fer vendre el llibre”.
També va crear un logotip rodó, amb una cua de palla a mig fer, que té, una gran semblança amb el símbol de la pau segons expliquen Jordi Canal i Àlex Martín Escribà, en el seu llibre La Cua de palla: retrat en groc i negre, una obra imprescindible per entendre la història de la col·lecció que encara viu en el nostre imaginari.
No us el perdeu, ni tampoc els títols de la col·lecció que podeu agafar en préstec a la Biblioteca.
Biblioteca Joan Oliva i Milà.
6 de juny 2013
Neix un nova editorial de novel·la negra en català
Virginia Martí / Albert Arean. TV3, 6 de juny 2013
7 de febr. 2013
5 de febr. 2013
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
