Es fa difícil parlar de la novel·la negra i policíaca en català sense fer referència a La cua de palla, col·lecció que va posar en marxa Edicions 62 l'any 1963, i que, fins al 2006 va publicar 250 volums de la millor novel·la d'aquest gènere. Va donar a conèixer una llarga llista d'autors nord-americans i europeus, que compon una nòmina on hi figuren escriptors com Cain, Chase, Simenon, Hammett, Japrisot, Highsmith, Le Carré (aquests dos abans que es traduissin al castellà), Chandler, i d'altres, tot seguint el model de la prestigiosa Série Noir de l'editorial francesa Gallimard.
És degut a aquest prestigi que Jordi Canal i Àlex Martín han publicatLa cua de palla: retrat en groc i negre (Barcelona: Alrevés, 2011). Un llibre que recull gairebé 50 anys d'història editorial, literària i social, i que, a més, ens introdueix en la història de la novel·la negra i en les adaptacions cinematogràfiques de les obres.
La col·lecció aparegué regularment del 1963 al 1969, sota la direcció de Manuel de Pedrolo, i, després de la publicació d'una setantena de títols fou tancada l'any següent. Va ser una col.lecció pionera, avançada en el temps, però, "La cua de palla" va tenir, de fet, poc èxit comercial. En el seu tancament, el 1970, hi van intervenir una sèrie de circumstàncies, expliquen els autors del llibre. La crisi d'Edicions 62 arran de la redacció de la Gran Enciclopèdia Catalana, els problemes de la censura, la falta de tradició, l'escàs hàbit de lectura en català. El 1981 es va publicar una selecció de la col·lecció. El 1985, amb la incorporació de Xavier Coma com a director, va ser rellançada amb el nom de "Seleccions de la Cua de Palla" i s'hi van publicar més de 150 títols, preferentment autors nord-americans. A partir del 1996 els nous títols van passar a publicar-se a la col·lecció "El Cangur" fins al 1998, que es va tornar a tancar. El 2006 es va rellançar la col·lecció amb el nom de "La Nova Cua de Palla".
De tota manera, el poc èxit a què hem fet referència és molt relatiu. L'èxit editorial està sempre marcat per la política editorial i les qüestions econòmiques. Les expectatives eren més altes que el resultat obtingut. Però pel que fa a la recepció res s'escapa a la normalitat: els lectors són els que són, i si mirem les xifres de venda de qualsevol obra que es publica (amb alguna excepció) veurem que el nombre d'aquests lectors és ridícul comparat amb el mercat potencial. Això ho dic perquè els lectors que va captar aquesta col·lecció va ser normal tenint en compte la gent que llegeix i compra llibres. I segurament, en va captar de nous, encara que no fossin suficients per mantenir el tiratge i la col·lecció.
No es pot oblidar, tampoc, el disseny d'estètica pop de les cobertes, obra de Jordi Fornas, amb aquells colors groc i negre que donaven carta d'identitat a la sèrie, i que feien referència el primer a la novel·la policíaca, i el segon a la novel·la negra (mireu el vídeo).
És degut a aquest prestigi que Jordi Canal i Àlex Martín han publicatLa cua de palla: retrat en groc i negre (Barcelona: Alrevés, 2011). Un llibre que recull gairebé 50 anys d'història editorial, literària i social, i que, a més, ens introdueix en la història de la novel·la negra i en les adaptacions cinematogràfiques de les obres.
La col·lecció aparegué regularment del 1963 al 1969, sota la direcció de Manuel de Pedrolo, i, després de la publicació d'una setantena de títols fou tancada l'any següent. Va ser una col.lecció pionera, avançada en el temps, però, "La cua de palla" va tenir, de fet, poc èxit comercial. En el seu tancament, el 1970, hi van intervenir una sèrie de circumstàncies, expliquen els autors del llibre. La crisi d'Edicions 62 arran de la redacció de la Gran Enciclopèdia Catalana, els problemes de la censura, la falta de tradició, l'escàs hàbit de lectura en català. El 1981 es va publicar una selecció de la col·lecció. El 1985, amb la incorporació de Xavier Coma com a director, va ser rellançada amb el nom de "Seleccions de la Cua de Palla" i s'hi van publicar més de 150 títols, preferentment autors nord-americans. A partir del 1996 els nous títols van passar a publicar-se a la col·lecció "El Cangur" fins al 1998, que es va tornar a tancar. El 2006 es va rellançar la col·lecció amb el nom de "La Nova Cua de Palla".
De tota manera, el poc èxit a què hem fet referència és molt relatiu. L'èxit editorial està sempre marcat per la política editorial i les qüestions econòmiques. Les expectatives eren més altes que el resultat obtingut. Però pel que fa a la recepció res s'escapa a la normalitat: els lectors són els que són, i si mirem les xifres de venda de qualsevol obra que es publica (amb alguna excepció) veurem que el nombre d'aquests lectors és ridícul comparat amb el mercat potencial. Això ho dic perquè els lectors que va captar aquesta col·lecció va ser normal tenint en compte la gent que llegeix i compra llibres. I segurament, en va captar de nous, encara que no fossin suficients per mantenir el tiratge i la col·lecció.
No es pot oblidar, tampoc, el disseny d'estètica pop de les cobertes, obra de Jordi Fornas, amb aquells colors groc i negre que donaven carta d'identitat a la sèrie, i que feien referència el primer a la novel·la policíaca, i el segon a la novel·la negra (mireu el vídeo).
Deixant de banda les qüestions literàries (autors i obres) i la política editorial (el mercat és el que és), "La cua de palla" va aportar un valor molt més important encara, que va lligat a qüestions lingüístiques. La traducció al català va estar prohibida fins 1962. Això vol dir que hi va haver un buit de més de 20 anys en què la manca de traduccions va fer desaparèixer la professió de traductor. Donada aquesta situació, van ser els escriptors i els personatges del món de la cultura d'aquells anys els qui es van haver de posar mans a l'obra. Gent com Rafael Tasis, Maria Aurèlia Capmany, Joaquim Carbó, Ramon Folch i Camarasa, Joan Oliver, Vallverdú i el mateix Pedrolo van haver de fer una feina més gran que no pas el fet de traduir: van haver de crear una llengua que s'ajustés a les necessitats d'un gènere peculiar i sense gaire tradició.La novel·la negra té unes característiques especials que la diferencien de la resta de producció literària narrativa. Els seus protagonistes es mouen en un món on el registre lingüístic, l'argot, s'allunya de l'estàndard per nodrir-se d'un lèxic i unes expressions pròpies de l'hampa, la prostitució, la policia i les capes més baixes de la societat. El català havia d'entrar en els baixos fons. I, a més, no oblidem que la novel·la negra és molt més a prop de la cultura popular que no pas la que s'entenia com a literatura culta. I no se n'amaga (el caràcter pop de les portades n'és un exemple), tot i que sense perdre gens d'un valor literari que ha hagut de guanyar-se a pols degut als prejudicis.
És cert, i poc conegut, que el català va ser una llengua que va gaudir d'un cert prestigi, a principis del segle XX, en els baixos fons de la Barcelona del barri xino i en els barris propers a la zona portuària; era la llengua d'una part del món de l'hampa, però també de pinxos, estibadors, docks i mercats i venedors de peix. Avui dia encara es pot resseguir aquest català que comparteixen veïns de tota la vida de la Barceloneta, tant catalanoparlants com castellanoparlants, sense arribar a ser un argot. Pareu l'orella i descobrireu unes expressions i, sobretot, un accent peculiar. Però l'ús estès d'aquesta variant feia anys que s'havia perdut i els traductors van haver de fer creïbles les expressions més col·loquials de les traduccions. Crec que es va fer una bona feina. I generalitzant molt, sempre he pensat que en aquells primers anys d'edició en català després de la Guerra, era més alta la qualitat de les traduccions que no pas la de la producció pròpia. Recordeu, sinó, l'alta qualitat de la col·lecció "A tot vent" de Proa.
