Salvador Vendrell. Levante - El Mercantil Valenciano, 31 d'octubre de 2011
Sempre m'ha entretingut la novel·la negra per la seua voluntat de ser un mirall dels aspectes més sòrdids d´allò que tòpicament s'ha anomenat la jungla d'asfalt. M'interessen els personatges que es mouen en ambients miserables perquè són el símptoma de la societat que els fa possibles. Són personatges moltes vegades acabats i que sobreviuen de manera escèptica resolent casos que ni els van ni els venen mentre divaguen de filosofia. Per això, només l'he vist damunt la taula m'he posat a fullejar el llibre La Cua de palla: retrat en groc i negre (Alrevés) de Jordi Canal i Àlex Martín, que analitza una col·lecció que sempre m'ha acompanyat. En fullejar-lo, em pose nostàlgic i recorde que les primeres novel·les negres que vaig llegir les agafava d'una caixa de cartó on Joan Fuster les deixava quan ja les havia llegides i ens convidava a consumir-les. No sé per què Fuster no les guardava. Segurament perquè s'adonava que ja les tenia i que les havia comprat per segona o tercera vegada o bé perquè el gènere només li interessava per a passar l'estona de la mateixa manera que no es perdia cap dels capítols de Tony Baretta. Ja sabeu: aquell detectiu de la televisió que vestia de manera informal i que compartia casa amb una cacatua. Aquells llibres m'iniciaren en el gènere i, només vaig disposar d'un jornal, em vaig subscriure a la col·lecció la Cua de Palla que ara estudien Jordi Canal i Alex Martín. Tot començà l'any 1963, en un país que vivia en la indigència cultural, quan Max Cahner, que acabava de fundar Edicions 62, va creure en una col·lecció de novel·la negra a l'estil de la Sèrie Noir de Gallimard. Manuel de Pedrolo va ser el primer en dirigir-la i la va continuar Xavier Coma. Amb ella vam poder conèixer els grans autors del gènere: Georges Simenon, Donald Westlake, W.R. Burnett, Horace McCoy, Dashiel Hammett... Tot això, va suposar un bon guanyapà per als autors com Capmany, Tasis, Oliver, Vallverdú..., i un intent de modelar nous llenguatges que s'ajustaren a les necessitats del gènere que es mou en un món on el registre lingüístic, l'argot, té unes formes d'expressió molt singulars i que calia fer versemblants. Així, buscant nous lectors, s'intentava donar vida a la llengua.
