Col·lecció de novel·la policíaca, d'Edicions 62, la primera publicada en català. Dirigida per Manuel de Pedrolo, aparegué regularment del 1963 al 1969 i, després de la publicació d'una setantena de títols fou tancada l'any següent. El 1981 hom publicà una selecció de la col·lecció. El 1985, amb la incorporació de Xavier Coma com a director, fou rellançada amb el nom de Seleccions de la Cua de Palla i s'hi publicaren més de cent cinquanta títols, amb una especial preferència per la novel·la negra nord-americana. El 1996 els nous títols passaren a publicar-se a la col·lecció El Cangur fins el 1998, que tancà. El 2006 hom rellançà la col·lecció amb el nom de La Nova Cua de Palla. Ha traduït al català els escriptors més importants del gènere (S. Japrisot, G. Simenon, D. Hammett, R. Chandler, M. Miller, J.H. Chase, J. Le Carré, Ch. Himes, etc.).

l'Enciclopèdia

18 de febr. 2009

Promoció "Cua de Palla" - 70
"Penso, doncs, que no és el moment de discutir la carta de naturalesa d'un altre gènere ben concret, la novel·la policíaca i, posats a primfilar, 'la novel·la negra', de la qual sóc un lector apassionat. Ara mateix, sense moure'm del lloc, aixeco els ulls i ensopego amb una rastellera de volums que em deleixo per rellegir i que em fan companyia, aquí, a l'abast de la mà. N'hi ha setanta-u de color groc, ben arrenglerats que constitueixen un dels petits tresors de la meva biblioteca: la col·lecció completa de 'La cua de palla --la millor col·lecció de lladres i serenos del món..!-- que, de la mà d'Edicions 62, va aparèixer entre nosaltres de 1963 a 1970.


M'afanyo a justificar-me! Com és natural, no puc saber si la desapareguda --i enyorada, ai!-- 'Cua de Palla' és o va ser la millor col·lecció del gènere que s'hagi editat mai, però sí que puc explicar que l'any seixanta-dos, quan després de vint-i-tres anys d'haver perdut la guerra s'autoritza la publicació de traduccions d'obres estrangeres al català, Manuel de Pedrolo, bon coneixedor del gènere, va passar a dirigir 'La cua de palla' i va poder triar entre el bo i millor que existia en els catàlegs de totes les editorials hagudes i per haver. Les cases franceses, angleses o alemanyes, posem per cas, que publicaven traduccions i produccions pròpies amb la major naturalitat per guerres que haguessin perdut o guanyat, havien hagut de competir entre elles a l'hora de nodrir els seus fons. I s'havien repartit els autors i els títols segons el criteri i llestesa dels seus directors, i la situació del mercat. Aquí, entre nosaltres, aquest problema no va existir i en Pedrolo va poder tirar al dret."

Joaquim Carbó (1981)