"Què fa que avui a les escoles les novel·les policíaques siguin llibres de lectura? Què fa que la crítica o la història de la literatura se n'ocupin? Què fa que els escriptors de 'cultura', la literatura 'seriosa', n'acusin la influència? És senzillament inexacte dir que el públic lector més cultivat, sempre prou reduït, ha acabat cedint i ha reconegut els valors d'un gènere que milions de lectors ja apreciaven; tampoc seria correcte dir que el gran públic tenia raó i que el públic minoritari ha hagut de corregir el seu error. El cert és que la literatura popular o de consum, i amb ella la novel·la policíaca, ha fet irrupció a les institucions acadèmiques. Com que han canviat gustos, mentalitats i actituds, reduir la literatura als escriptors i obres de què ens parlen els manuals, és no solament una limitació intel·lectual sinó un risc professional. Si volem compensar les dosis habituals d'avorriment cal cercar lectures estimulants: la novel·la policíaca ens les proporciona.
I quines novel·les policíaques? Doncs les de "La cua de palla". Una col·lecció eficaçment dirigida per Manuel de Pedrolo que reclama la nostra atenció de lectors. De fet, la torna a reclamar, perquè "La cua de palla" va començar a ser publicada l'any 1963 i va anar llanguint amb un mínim èxit de públic fins a la seva desaparició, després de més de 70 títols. Ara, les demandes reiterades d'un públic ben disposat han decidit Edicions 62 a efectuar la reedició, ara com ara amb èxit. És això, fa quinze anys no era el moment d'aquesta col·lecció; ara sí. Hi ajuda, cal dir-ho, que a les escoles es llegeix novel·la policíaca, però allò que ha estat decisiu és que el públic culte ja la considera de bon ull. És cert que se n'ha llegit sempre, que el mateix públic culte en llegia, però passa que avui és com una moda, generalitzada, estesa i de bon to: una moda positiva i benvinguda."
Enric Sullà (1983)
